Als runnerns , i sobretot als que portem ja molts Kms a les cames i que tenim la planta del peu més endurida que la cara del Rajoy, també ; a tothom li arriba l´hora de pendre una decisió, que et marcarà durant uns dies , setmanes o potser anys, mai se sap. En principi , els runners sempre decidim , actuem , a cada entrenament fem el pas que molta gent és incapaç de fer, sortir a còrrer perquè si , perquè ens agrada, o perquè som una mica sado i necessitem la nostra racció de patiments ( si la deriva és sadomaso l´entrenament deriva en grups i fent sèries). Com que aquest no és el meu cas, jo decideixo lliurement com entreno i quan ( amb permés de la F-_F, feina-familia).
Però no parlo de la decició cootidiana, sinó d´una altre. El primer pas és el desig, tenir ganes de.....; fer insinuacions al cervell, simulacions, la ficció facinadora d´imaginar-te quelcom plaent i sense consequències ni precs ni deutes. Un cop assolida aquesta fase , el desig imaginatiu ve la segona fase en la que la parella hi té un paper bàsic. Tu ho tens clar, ho desitges i ho vols, falta que la parella ho accepti i et comprengui , en el millor dels cassos. Si el desig i l´objectiu és compartit ja és la "rehòstia". Això rarament passa.
El moment clau , la parella diu dóna el si i ja pots coemençar la planificació, a imaginar-te el ritma , el què i el com , què et costarà i quan tardaràs , el plaer d´aconseguir un repte , l´esforç que suposarà , la preparació dietètica ( jo faig com sempre , menjo i menjo ).
Amb l´aparicó de l´ús massiu de les eines 2.0 cal passejar per la xarxa per poder assolir el repte de la teva decisió , t´ajudarà a realitzar-ho , potser a innovar, a ser imaginatiu , o com a mímim aveure el què t´espera i els passos que et calen i com ho aconseguiràs.
Sens dubte, estimats lectors , ( si algú ho llegeix!?¿!?) ja hauren endivinat de quina decició parlo: vul fer una Marató, correré tal dia a tal hora 42,192 km.
A mi fa uns dies em va venir aquests desig i realitzats tots els passos descrits ara només em falten dues coses, la inscripció que la tinc a mig fer i planificar lleugerament els entrenament. Serà la marató número 30 i , sincerament, les faig per disfrutar. Faré la Marató de Tolouse a finals d´octubre.
Només afeguiré una de les meves principals motivacions a l´hora de fer una marató, així com aquesta.
Jo sóc una mica Proustià i el record plaent sempre m´ha motivat. La primera marató que vaig fer , com a tots els què l´acabent , està farcida de moments irrepetiples, que et queden grabats la resta de la teva existència runner. Voltava el Km 30, les cames començaven a fer figa, el recorregut desmotivava i el kms següent no milloraven la prespectiva , els polígons de Sant Adrià, el carrer Guipòscua de Sant Adrià a Barcelona , la Rambla Prim.... un desastre ( ei com a recorregut de maratò, no com a ciutat, de fet hi entreno habitualment). De cop i volta m´arriba un flaire embriagador, talment el flautista d´Amelí, un cant de sirenes: una tenda de mejar per emportar està finalitzant la cocció , lenta, experta, de pollastres a l´ast. De la tenda en qüestió en sortia una oloreta que me la vaig emportar fins al km 42. Dutxat i amb les cames destrossades vaig anar a buscar el dinar a la botiga de Sant adrià i em vaig cruspir un pollastre a l´ast sencer, regat amb una bona cervesa ( visca la planificació diatètica!!!!)
A cada marató busco aquesta màgia que em fa fer coses impossibles , irreflexives, inimaginables i que ens fan de la vida quelcom màgic, irrepetible, personal. Potser per això fem maratons?
